Mines antipersona. Per Joan Prat

Acrualment hi ha prop de 90 millons de mines sense desactivar repartides en més de 80 països (la majoria a l’Àfrica). Cada any, entre 15000 i 20000 persones són victimes del abast destructiu d’aquesta arma, que no distingueix entre combatants i població civil. El més preocupant i trist de l’assumpte es que els països del primer món, creadors i principals productors i exportadors de les mines antipersona arreu del món no han pres suficients measures per pal·liar aquest greu problema, que afecta majoritariament als països tercermundistes o en vies de desenvolupament. L’objectiu principal de la mina no es matar, sinó incapacitar o ferir greument a les seves victimes, per això s’activen per pressió d’un pes molt lleuguer (a partir de 3kg). Tot i que hi ha 350 models diferents de mines, la més freqüent es la mina explosiva, que s’activa quan es trepitjada, produïnt com a conseqüencia l’amputació del peu o de la cama amb que la víctima l’ha trepitjat i lesions greus a l’altra cama, als genitals i fins i tot als braços. Altres models freqüents són les mines industrials, com l’anomenada mina “papallona”, que són llençades des dels avions, o les mines no industrials (molt presents a Colòmbia), artefactes explosius que causen cremades de segon i tercer grau, sordera i seguera. Altres com les anomenades MUSE (munició de dispersió sense explotar que segueix activat després d’ alguna guerra; per exemple, projectils i granades) tenen una capacitat de devastació de 400 metres quadrats. Més d’una decada després de la guerra, la presència de mines a carreteres, camins i camps de cultiu, es una amenaça constant per a la població perque impedeix la tornada a la normalitat i el desenvolupament socio-econòmic del país. Hi ha unes 33 millons d’unitat de munició de dispersió al món, que afecten principalment als països sud-asiàtics i africans. Al sud-asiàtic el protagonisme es pels EEUU, que va deixar minat el Vietnam i l’Irak, metre que a nombrosos països de l’Àfrica, el causant de la presència massiva d’aquest artefacte van ser les terribles guerres que es van desenvolupar al continent al llarg dels anys noranta, on les superpotències van deixar a a la seva sort a la població civil, i no van fer res per pacificar els conflictes entre diverrses ètnies. A més, tambés són culpables de permetre el procés d’armament dels exèrcits africans, ja que la major part del’arsenal utilitzat provenia de l’antigua i desapareguda URSS i havia esta de manera totalment il·legal. A Colòmbia, el país amb més víctimes de mina antipersona l’any passat, el nombre de mines va en augment, el que demostra una falta de voluntat del govern, que no té interés nni implicació per acabar amb el problema, i a la vegada també demostra una falta de compromís internacional. El 1997 es va firmar el Tractat d’Ottawa, un projecte ratificat per 151 països que prohibeix la fabricació, el comerç, l’ús, l’exportació de les mines aixì com la destrucció de les existencies d’aquest armament. Tot i que amb aquest projecte s’han aconsegyuit destruir 70 millons de mines, es necesari i urgent un acord a nivell internacional i una voluntat ferma i constant dels països desenvolupats per acvabar amb aquesta arma genocida. Es imprescindible que els països benestants aportin injherencia humanitaria (centres i programes de cures i reabhilitació dels supervivents i ajuda economica als països més afectats: aportar recursos a les zones devastades i sobretot en tasques de desactivació, que són molt cares: mentre el preu d’activació d’una mina es de entre 3,5 i 11,5 euros, desactivar-la en costa més de 1000.